casa
Residia en horitzontal, comprovant a cada estona el rellotge i jugant-hi amb la llum. Premia el botó i dibuixava cercles durant els tres segons que durava la llum blava.
La notava a les dents, la llum. La sentia entrant pels porus, i baixant per la gola. Es col·locava a l'estómac, fins a l'endemà no notava el còlic generat per la radiació.
Després dormia fins a les set del matí, quan s'aixecava de cop. S'entaulava i no es movia fins a l'hora de dinar. I quedava entaulat fins al vespre per tornar a residir en horitzontal.
Tenia els ulls negats i la boca seca.
La sorpresa va venir just després, quan ja no hi havia lloc per a créixer. Menteixo perquè el masseter va créixer. És el múscul del lateral de la mandíbula, el que connecta amb el temporal; el que rep els mals de cap. Penso diu mentides. Les coses són passatgeres, diu.
He tornat a veure una silueta, era la meva. Feia una temporada que pensava en les esquerdes, en si són les diagonals les que ens han de preocupar. També penso en si les rajoles són justes amb nosaltres i si nosaltres ho som amb elles. O en els capçals dels llits, les seves potes i les cantonades.
No hi ha res més real que el masseter collant. Has vist que blau és tot quan tanques fort els ulls?
Tots els edificis cauen. Alguns pel seu propi pes i altres perquè els fan caure. A alguns els fan caure perquè diuen que estan malalts, als altres perquè diuen que la gent que hi viu està malalta.
No crec en la gent, si hi cregués no em giraria cada vegada que em toquen la motxilla.
Avui tanco els ulls amb les parpelles obertes. Sento cada línia que travessa els nervis òptics. I se'm claven. Es clava la llum, s'equivoca i em diu que un color és d'un altre i que una forma també.
Ningú ha vist mai res tal com és. No he vist mai res tal com és. Alegre de compartir algunes tristeses.
Aquest escrit te una mera
funció autogènica. Existeix
només perquè ho ha de fer.
No es dirigeix enlloc, sinò en sí mateix.
Has vist els flaixos de les llums?
Els de les llums dels cotxes?
Quan et fan llargues?
És això.
Hi ha una acció,
una acció, una acció, una
acció. I totes juntes fan
que ens trobem aquí.
Cada pàgina una confessió.
Ara aquesta: No existeixo en mi
mateix.
Va entrar per la porta, com si res. De fet, era a casa seva i allà podia fer tot el que volgués. Va deixar entendre que el silenci s’havia acabat i la gent va començar a aplaudir. Ningú havia vist un espectacle d’hipnotisme com el que estaven presenciant.
Jo no em vaig creure res.
He tornat a trobar les claus a la butxaca després de buscar-les pel menjador.
Cap dels entrebancs han estat accidentats, tots provenien de la notícia que havia vist. No sempre podem fer totes les coses com voldríem, i avui sento que m’he equivocat amb totes les coses normalment faig bé. Per altra banda, he tornat a entendre’m.
No havia trobat cap manera de visualitzar-ho que no fos a través d’un pla zenital. Les llàgrimes no havien caigut per la galta, sinó que havien saltat amb força. No tenia sentit; però tampoc en té el Bluetooth, la sobreproducció o que les mans actuïn segons el cervell dicta.
Tot queia en arribar la tarda. Els ulls eren a mig metre i la mandíbula fregava el balcó. Sentia una cançó que venia de l’altre costat de la paret. Hi havia també una conversa a mitges sobre un trajecte a fer, uns àpats també a fer i unes trenta-sis converses a llegir.
El terra era fresc i s’hi estava més còmode que al llit. No se sentia atrapat però tampoc alliberat.
Una taca sembla dissoldre’s. N’apareixen d’altres. Indiquen fer el mateix. Lectura rere lectura la pantalla s’ha esquerdat. L’esquerda -igual que l’arruga- vesteix al ric. I el que és llis serà sempre només pla.
Era tot tan diferent que, quan vam arribar, tothom havia ocupat el lloc de la persona de l’esquerra. Va ser divertit com quan jugues una estona, però després et fan mal els genolls.
els deus servien per alguna cosa més que no pas per el que serveixen ara.
no entenc els ulls de qui mira, tampoc els de qui veu.
has vist com ha tancat la porta? no semblava convençut de la misèria que arrossegava. Un home horrorós deia frases que ara li repetiria sense problema.
“no li diguis res, més val callar”
he existit en diferents pells, era perquè m’obligàven. Sino, ara mateix potser estaria perdent la compostura en algun racó d’un prat. jugant amb alguna herva, posant-me-la entre les mans per deixar anar un gran xisclet que fes girar tots els dimonis.
una d’aquestes pells és la que tinc ara, és la més agradable. una de les velles deia que a la pell no hi ha memòria, estava completament equivocada.
Si et gires que sigui per marxar, no vull veure la teva esquena tretze vegades més per tornar-la a veure una catorzena vegada.
S’esgavella, cauen les coses per terra. Tinc un dia nervíós. La mà em tremola i és la tercera vegada que intento agafar el got allà on no éss.
“has vist les notícies?”
Sembla que tot és al mateix lloc. Menys el que no hauria d’haver canviat, que ho ha fet. Als articles la darrera frase sempre és lapidant, incendiària i provocadora; la resta és palla.
Ara tot funciona al revés.
Han passat més de cinc dies des d’aquest matí. La sensació és densa però s’acompanya amb algo fresc. Tinc llums i es reflexen per tots els carrerons, per les parets i pel terra, que és moll i ple de brossa.
no m’he trobat amb ningú de tornada. La música - com les llums- era lluny i m’havia d’esforçar per entrar-hi. He apretat força les dents en algun punt del trajecte, però a dos carrers de casa m’he relaxat molt i he estat bé.
vam marxar rapidament. no he tancat les llums del cotxe. hem tornat, era de nit.
La resta de coses no eren ni veritat ni mentida, senzillament no eren. Es trobaven en aquell limbe que és entre el son i la vetlla. I vivia allà -entre elles- essent, un reflex més.
amb les cuixes enganxades a la cadira
i una taca al centre del pit. Tanta aigua
i set. Una mica marejat al aixecar-me,
i amb ganes de caminar també. És de
nit. Ens trobo entre les llums a un vidre
d’un aparador.
Tancat o obtús. hi ha excés de llum i
perdo mirada.
Al matí m’he banyat pensant que l’aigua
em curaria. Ha estat així, però tinc sorra
per tot el cos. Sóc paper de vidre. He
conegut una part que desconeixia d’una
part que coneixia i em sento més complet.
No tinc molta força i sí quatre cafès a sobre.
Avui fa sis mesos que no bec alcohol. O cent
vuitanta-cinc dies. (avui ja deu fer més).
el gos va saltar alt, esquivant aquell bòlid que absorbia els timpans de tot el barri. Va aconseguir salvar-se i va anar a gran velocitat a explicar-ho als seus amics.
es van acabar tots els mosquits. el fred tocava la boca i venien coàguls de paraules, era difícil parlar amb claredat. Vam veure un segnlar senglar.
abans ens havíem estirat a terra i sonava música de lluny. anava descalç i notava que encara tenia sorra als peus. Algú es va estirar al capó, es va sentir el soroll del ferro doblegant-se i vam riure espantats.
Sempre era de nit. sempre sempre. El sol no apareixia enlloc. Només en quedava d’ell el reflex a la lluna, que es projectava
a tot àtom. A vegades, arribava fins i tot al buit.
totes les coses en són d’altres combinades. La pluja és aigua i gravetat, una arruga és superficie i també es tensió. una trobada pot ser temporalitat i accident, o no. Un crit és un so i una intenció.
Això és un autoretrat. És una combinació de censurar un paper, d’una mudança i d’un mal d’esquena. També és veure una pel·lícula i veure’n la sinceritat. És veure com la gent desapareix, i es fer-ne marxar d’altres. I sobretot és la meva por de no mostrar-me tan sincer i recórrer a una altra dimensió en un intent de parlar sense que ningú m’entengui. parlant de la millor manera que sé parlar.
Alguns relats trontollen i necessiten explicar-se diverses vegades, de diferents maneres. Ara és això, fa dos minuts no.
Tots els records són el mateix record modificat cada vegada.